«Estaria bé que Mallorca aixecàs un monument a la memòria dels corsaris Jaume Canals i Pere Fletxes»

 

Entres al seu despatx de l’edifici Gaspar Melchor de Jovellanos i pareix un museu. El Che Guevara el presideix i l’acompanyen els corsaris. Cartells de les xerrades que ha fet arreu del món, llibres i llibres, detalls dels seus viatges a l’Índia, a Cuba i una fotografia d’un grup d’estudiants que l’han ajudat —diu, satisfet— a arreplegar l’aixovar acumulat al llarg de 35 anys de vida a la UIB. En Gonçal és aquell professor que en els actes acadèmics sempre crida l’atenció del públic pel vestit que duu. Es va doctorar a Leeds i en duu el vestit a les processons acadèmiques. Ha tingut sort —diu— de gaudir d’una vida plena de coses bones. Se’l veu en pau, malgrat que intuïm una certa melancolia per haver de deixar enrere una de les coses que més li ha agradat fer a la vida: la docència i el contacte amb els estudiants.

Començam la conversa parlant de la seva teva trajectòria acadèmica. En Gonçal comença a parlar, sempre amb la veu fluixa, com si murmuràs: «Em va fer molta il·lusió la proposta de l’entrevista. Precisament el dia que vaig fer la darrera classe, el 19 de gener de 2021, fent aquesta mateixa reflexió que ara em demanes, em vaig adonar que la docència va néixer de manera espontània quan jo tenia setze anys, i ha estat clau en la meva vida. Vaig començar a impartir classes particulars quan feia batxillerat, i després vaig continuar fent-ne a Barcelona, com a estudiant universitari: «Les primeres classes foren a la Cafeteria Núria, devora Canaletes. També en vaig fer a Rosa Sensat, per substituir un amic de la facultat (en aquell moment no sabia ni què ni qui era Rosa Sensat, i ja era un referent en la pedagogia). M’havia de preparar cada classe molt bé, però m’agradava, i aprenia molt». 

«L’any 1968 vaig anar a l’Índia, convidat pel meu oncle, el diplomàtic, traductor i poeta Guillem Nadal Blanes. Hi vivia un mallorquí, de Felanitx, que nomia Antoni Binimelis Sagrera. N’Antoni feia classe d’espanyol a la Universitat de Delhi i a l’Escola d’Estudis Internacionals, Sapru House, devora ca nostra, on venia a ensenyar-me llatí i grec. Aquella Índia encara era la dels pobres, maharajàs, serps i faquirs. Els estrangers eren fonamentalment missioners i hippys. Aquests li donaven una imatge mística i espiritual que tant agradava a Occident. Els Beatles hi viatjaren just quan jo hi era...». En Gonçal explica que tenia clar que, en acabar la carrera d’Història a Barcelona, tornaria a l’Índia: «I, efectivament, a l’octubre de 1975 hi vaig tornar, a can Binimelis, i li vaig ajudar a fer classe a la Universitat Nehru. Fou llavors quan vaig conèixer l’Índia de veritat, i m’hi vaig obsessionar. I em vaig proposar que en acabar la mili aniria a Delhi a fer docència. Però, mentrestant, em varen parlar dels lectorats a la Gran Bretanya. El mes d’abril de 1977 vaig anar a Edimburg a fer una entrevista, de la qual vaig sortir ben content, pensant que m’agafarien segur! Vaig tornar a Barcelona i em digueren que no m’havien triat. Crec que és la galtada més ben donada que he rebut mai! Però, mira per on, em va permetre recuperar el contacte amb Miquel Barceló, un personatge únic, un brillant —primer, com a poeta, i després, com a historiador—, sempre enfant terrible, molt difícil en el tracte personal, i a qui crec que algun dia se li haurà de fer una biografia. Fou ell qui m’engrescà en la investigació: «”Cal, Gonçal, veure què feren els corsaris mallorquins”. I vaig començar a fer recerca a Barcelona. Un any més tard (som Capricorn!), vaig tornar a escriure a les universitats angleses.  Al maig de 1978  vaig rebre un telegrama de la Universitat de Leeds en el qual em deien que valoraven la meva persistència i m’oferien el lectorat. En aquell moment, estava dedicat de ple a la investigació a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Al setembre del mateix any, vaig anar-me’n a Leeds i, al desembre, abans de Nadal, em vaig aturar a Barcelona per llegir la tesina sobre el corsarisme mallorquí».  

En Gonçal conta que va aprendre català i castellà, igual que història econòmica, ensenyant. No havia rebut classes de català «fora d’un parell, que em va fer un bon amic de la Universitat, el poeta Jaume Creus». Però va escriure la tesina en català, «vaig tenir de corrector el recordat Antoni Artigues, que vivia just davant ca nostra. Després del lectorat a Leeds, me’n vaig anar a París, Marsella, Gènova i Liorna, a treballar als seus arxius i l’any 1984 em vaig doctorar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Dos anys després, es convocaren unes beques per a persones que havíem treballat a l’estranger —em va donar la informació Camilo Cela Conde, qui aleshores era degà de Lletres a la UIB. Molts investigadors espanyols havien estat a Alemanya, Anglaterra, als Estats Units..., eren especialment de ciències. Jo m’hi vaig presentar i, a l’octubre de 1986,  vaig entrar al Departament d’Història de la UIB per impartir Història Econòmica Moderna. He passat trenta-cinc anys a la UIB. No sempre al mateix departament, ja que en un principi les assignatures d’Història Econòmica estaven assignades a lletres, però en aquell moment l’assignatura concreta s’impartia a l’Escola d’Empresarials. I, quan es va jubilar el doctor Miquel Ferrer, vaig treure la plaça. Era el primer pic que em presentava —ho hauria pogut fer abans, però, per raons personals, no vaig signar quan va sortir una plaça d’ajudant. I així, amb tants d’anys aquí, he conegut l’evolució de la nostra universitat. He vist el naixement del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts, la conversió de l’Escola d’Empresarials en la Facultat d’Economia i Empresa, passant per l’escissió del Departament d’Economia. Hi vaig començar, l’octubre de 1988, com a únic professor d’Història Econòmica, alternant les classes amb les que continuava fent a Lletres. En aquell moment, només a l’Escola d’Empresarials hi havia nou-cents alumnes matriculats a primer, i ho havia d’assumir jo tot sol! Però, no em va preocupar! Al contrari: m’agradava molt veure els dos grups massius d’alumnes, a Sa Riera, amb les aules de gom a gom. Era un gust «predicar»; no em costava gaire, era la meva manera de ser. Jo feia les classes dret, caminant. La meva cadira era per a qualsevol estudiant que la volgués.  Mai no vaig tenir cap problema. Aprenia ensenyant el que mai no havia estudiat! Record que el primer any no vaig arribar ni a la tercera part del que havia d’explicar. De fet, només eren dues hores setmanals; l’any següent, vaig aconseguir duplicar-les. M’enrotllava molt! I els professors que venien després em renyaven perquè sempre acabava deu minuts més tard. Record el professor Miquel Massot. Cada dia em criticava i jo li deia: «Miquel, i què podem fer?». Una cosa que record amb satisfacció és que hi havia professors de la casa que venien a escoltar-me. Record especialment na Maitetxu, de Matemàtiques. Em demanava si podia dinar durant la classe. Ella acabava la seva i venia a la meva a escoltar. Ho trob entranyable!».

El gust pel coneixement, més que qualsevol altra cosa...

«Mira, tinc la sensació que, en el temps que he viscut, a la UIB, a mesura que s’ha regularitzat amb normatives desproporcionades, la docència ha perdut pes tira a tira. Sembla com si fos un càstig. Les universitats, pel que veig, semblen més centres d’investigació que de docència. Em pareix molt bé la investigació, però es menysvalora l’ensenyament. Potser sigui per l’escàs apassionament de la majoria dels professors universitaris. N’hi ha molts que fan classe com si els hi obligassin. Això crea un cercle tancat: els professors no mostren interès en la formació dels alumnes; no transmeten valors, sinó explicacions fredes —quan no opten per dictar els seus apunts— i els alumnes van a la Universitat a fer el que toca: a apuntar notes i a fer l’examen. Poca cosa més. Sembla fàcil, molt, fer una classe estructurada; el que és difícil, el que no es vol, és estimular, generar debat. Pel que sembla, la Universitat el defuig»

Segurament, la culpa és del sistema. No ho creus, Gonçal?

«Si la competitivitat conduís a crear vertaders científics, doncs, molt bé! Magnífic! Però no pareix que sigui així. Que els «bons científics» puguin decidir no fer classe, a mi, m’entristeix. Companys meus fugen de la docència com les rates del vaixell, i s’amaguen en la gestió (diuen que fan gestió). Si la investigació fos el punt final, molt bé, però tampoc no en fan gaire. La burocràcia, els càrrecs, l’administració, el traspàs a la gestió pública... Tothom la vol, si menys no, per reduir docència. El màxim d’un professor universitari és ser vicerector i tot això es premia. Hi ha normatives actuals que estimulen els càrrecs amb la rebaixa de la càrrega docent, i, a mi, això em fa mal de cap, tristor. A un professor, li ha d’agradar fer classe i li ha d’agradar fer investigació».

Has fet mai gestió? T’hauria agradat fer-ne en algun moment de la teva carrera?

«Sí que n’he fet, especialment durant la desena d’anys que vaig ser al Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts del qual vaig ser secretari, com també del Consell d’Estudis d’Història.  M’hauria agradat haver-me encarregat de temes de relacions internacionals. Indirectament, ho he fet. Però, em deien “No fa falta que siguis vicerector, perquè, tanmateix, ens fas d’ambaixador”. Això va passar especialment amb la rectora Montserrat Casas. La veritat és que, en aquest sentit, crec que he estat infrautilitzat. També m’ha atret sempre el tema cultural: organitzar tallers, seminaris, conferències, cicles de cinema. Tres de les activitats que he fet crec que són remarcables: l’elaboració del diccionari Pujol Sànscrit-Català; l’organització, l’any 1997, del nostre reconeixement públic a Antoni Binimelis i Joan Mascaró, i els tallers sobre l’Amèrica llatina que coordín des del 2010 (enguany serà la XII edició)».     

I en recerca?

«Jo vaig entrar a la Universitat amb recerca publicada i premiada. Posteriorment, em vaig consolidar com a titular d’Història Econòmica. L’any 1995 vaig presentar la segona tesi, a la Universitat de Leeds. Vaig prosseguir la recerca i hauria pogut accedir a la càtedra. Trenta anys de recerca no són pocs. Però, no em costa reconèixer-ho, a partir del 2000, em vaig estimar més conèixer directament com funcionava (o no funcionava) el món per poder-ho explicar. La Universitat no pot ser només un laboratori on s’analitzen fredament els problemes socials i econòmics; s’han de viure de prop per poder-los estudiar. Així, sacrificant els “anhels” acadèmics [riu] , m’he deixat seduir per fer de mestre. 

»Per altra banda, estic molt satisfet i agraït a la UIB per haver pogut reivindicar les figures d’Antoni Binimelis i Joan Mascaró. Crec que difícilment hauríem arribat tan enfora, si no haguéssim pogut comptar amb la Universitat. I, personalment, he estat feliç de poder-ho dur endavant. És una vertadera llàstima que no es pogués aconseguir crear una càtedra que dugués el seus noms; va prevaldre el club de la borsa (per cert, ara ja ha desaparegut). Tot i així,  em don per compensat. Crec que aquesta vinculació de la Universitat amb les persones que en som part ha de ser una relació en la qual el que reps i el que dones ha de ser similar. I, en el meu cas, es compleix amb escreix. Encara que hi ha coses que no m’han agradat gens, especialment tot el que envolta les ambicions desproporcionades, les enveges, les travetes, molt especialment en el meu gremi. El més trist és que la institució acadèmica les estimula. Fins i tot aqueixes estratègies no estan gens mal vistes; al contrari, no tenir-les, preocupa. En aquest sentit, la vida a l’acadèmia qualque pic m’ha fet recordar la que vaig patir a la mili. Quan més content et mostraves, més et volien fotre.

»Pel que fa al Personal d’Administració i Serveis, la relació ha estat molt bona. Quant a l’alumnat, he observat més compromís i sensibilitat entre l’alumnat d’Història, que entre el d’Economia, que té una manca de formació cultural molt preocupant. Al món universitari, succeeix també el que passa a les carreres d’elit: la societat mateixa et fa creure que ets més important del que ets en realitat. Quan et presenten com a professor universitari, ja et situen en un “estatus superior”, amb el qual jo sempre m’he trobat incòmode. El meu germà gran, que és diplomàtic jubilat, diu que “la carrera” és un món de gelosies, d’arribismes. Estic convençut que en tots els gremis passa el mateix: els cardenals, els canonges, els jutges, els generals, els polítics, els periodistes,..., s’odien entre ells. La Universitat no n’és una excepció, al contrari. Al cap i a la fi ,és un centre de poder. O no?».

Personatges clau de la teva vida

«Agraesc aquesta pregunta, perquè tinc poques oportunitats de reconèixer en públic qui han estat els meus referents. A part de mon pare —a qui li ho dec gairebé tot—, Antoni Binimelis, que el vaig conèixer quan jo tenia 15 anys, em va mostrar l’extraordinària grandesa de la humilitat, i l’apassionament que cal mostrar en tot el que fas. Era una meravella de persona. Miquel Barceló em va generar la provocació necessària i l’esperit crític necessari per estimular el pensament, i això que, una vegada em vaig haver doctorat, vaig esdevenir víctima de la meva lleialtat. Molt més dec al poeta gal·lès Gareth Alban Davies. Era un encant de persona. El sentit de l’humor sempre present i la seva voluntat de treball, increïble. A ell, li dec la tesi doctoral anglesa: el PhD. Quan feia de lector a Anglaterra, em varen reconèixer la feina feta com a P. Phil, i, per tant, ho havia de completar amb una tesi. Ja quan em vaig haver consolidat com a professor titular a la UIB, em vaig posar amb ella. Gareth em va ajudar molt; moltíssim, de fet. El millor del PhD és el seu anglès. Vaig passar dos estius amb ell a Gal·les i el vaig rebre sovint a Son Comparet: vaig gaudir molt».

Un temps, les tesis eren tota una vida...

«Efectivament, la tesi ocupava una part fonamental de la formació professional. Ho dic en passat, ja que avui, en la major part dels casos, constitueixen un tràmit obligatori en l’aspiració de fer carrera universitària. A lletres, crec, encara es fan tesis clàssiques. A fora, no ho sé. A Economia, pel que conec, consisteix a lligar un parell de papers en anglès, of course, i és suficient. Fora d’alguns casos excepcionals, que sortosament continua havent-n’hi —la meva darrera codirecció n’és un exemple—, majorment estan mal redactades i llegir-les és una tasca molt feixuga. De fet, no importa escriure bé. L’únic que cal és que encaixin segons els paràmetres imposats. Les tesis són el passat. Ara tot va de sexennis i de publicacions, en anglès (una llengua extraeuropea!!!). Com diria el meu amic Tomeu: una botxor!

»La veritat és que m’entristeix molt... Investigacions que han d’anar encaminades segons el que vol el mercat. Si tot fos tan perfecte, viuríem en una societat extraordinària, i no és així. El futur —“aquest país estrany”, com el definí Josep Fontana— no em sedueix gens. Un exemple és el que em va succeir. Quan més content estava de fer classes, vaig veure que les assignatures d’Història Econòmica de lletres, que havia impartit durant tota la vida, ja no computaven i havia de readaptar la meva docència amb classes que no havia fet mai. No ho vaig lluitar prou; ho reconec. La solució fou decantar-me i quedar de professor emèrit. I és el que he fet: partir.

»El més lamentable és que tot plegat va passar quan, el mes de març de 2018, jo era a l’Índia, justament quan feia 50 anys de la primera vegada que hi havia anat. Quan en tenia 15 resulta que es va crear una ciutat al sud de l’Índia que no havia de pertànyer sinó a la humanitat: Auroville. Els organitzadors volien que els delegats estrangers fossin joves. Jo tenia quinze anys i era a Delhi, i em digueren que havia de representar Espanya. El febrer del 2018 vaig decidir tornar-hi. Jo era l’únic dels “ambaixadors” que havia participat en la fundació d’Auroville. Quan vaig tornar a la UIB, m’ho vaig trobar tot cuinat. Fets consumats. Un cop assumit, vaig anar al Departament de Nòmines i vaig fer números. Conservaria només les assignatures de lletres, que continuaven sent “fantasmes”. L’única manera de salvar-les era esdevenir emèrit propi. I vaig decidir acabar com havia començat. El més positiu és que la meva partida ha permès l’accés de dos ajudants, antics alumnes meus d’Economia i d’Història. Honestament, trob que aquest relleu, esglaonat, hauria de ser una actitud que haurien seguir els meus companys. Amb l’excepció del cas d’Antoni Perelló, cap de Protocol etern. A la UIB, ningú no es imprescindible!!!». 

I què sentiu per dins quan passa això, que heu de partir?

En Gonçal agafa una fotografia que té damunt la taula, emmarcada, i diu: «Mira el que m’han regalat els alumnes: una foto dels darrers estudiants d’Història i ells s’han ofert a ajudar-me a desmuntar el despatx», diu, emocionat. «Aquesta figura de professor emèrit està molt bé per dir “goodbye to all that”, com va escriure Robert Graves.

»Puc dir que me’n vaig molt content. Possibilitar el desitjable relleu generacional es motiu de satisfacció. Trob que la figura d’emèrit propi està molt bé per aplegar veles sense frisar. Llavors, ja no votes i, per tant, no entres en les inevitables conspiracions i et comencen a estimar pel que ets».

Cuba i en Gonçal

«Cuba també forma part de la meva vida professional. Hi vaig anar per primera vegades a les darreries l’any 1993 i des de llavors hi he anat gairebé cada any. El 1995 el rector Nadal Batle em va encomanar establir un conveni amb la Universitat d’Orient, a Santiago; els resultats han estat molt bons, ateses les nombroses i diverses feines realitzades en conjunt. Això i la docència a les universitats de l’Havana i de Camagüey m’ha permès conèixer el país. De fet, som un testimoni de com ha pogut sobreviure la Cuba de la “revolució” després del final de la guerra freda entre soviètics i americans. És un món extraordinàriament atractiu; tot un fenomen antropològic que es reflecteix en unes relacions humanes difícils de parangonar. Hi ha de tot, des d’una picaresca aclaparadora, com a resultat d’un procés polític inimitable (el comunisme tropical és molt difícil de pair, sobretot quan es troba a noranta milles dels Estats Units) i una humanitat que no he trobat a cap dels  molts països que he visitat. Jo em deman si, en haver-se integrat a l’aldea global, mantindrà la seva idiosincràsia o es diluirà, com ha succeït gairebé amb la resta del món. De moment, la sobirania es preserva a un cost brutal, fins i tot fins a l’extrem de plantejar-se si s’ho paga o no. Honestament, no tenc resposta a aquest dilema. A partir d’aquí, tot el que vulguis! Record que, una vegada, vaig demanar un permís de més de tres setmanes per participar en un màster de la Universitat de l’Havana, i en la reunió de departament, tot eren rialletes. Vaig demanar la paraula i vaig dir: “Sí, efectivament, tot el que penseu és cert. Això i molt més. I si hi voleu anar, podeu fer-ho, com he fet jo”».

 

Parlem de corsaris...

«M’agrada molt parlar-ne. Els corsaris eren persones que lluitaven per sobreviure. N’hi havia de dos tipus. Els que invertien, els mercaders, i els que, per la seva destresa i domini de les naus, lluitaven contra els enemics de la corona; ells dominaven l’art de la mar. Els mariners estaven condemnats a morir lluitant sota qualsevol bandera. Els capitans corsaris mallorquins no sabien llegir ni escriure, com la majoria de la gent d’aquell moment; per això, signaven contractes amb el dit. Aquestes persones varen ajudar a tirar endavant la societat illenca. Quin reconeixement han tingut a Mallorca? Cap ni un. A Eivissa, sí! Allà sí que els reconeixen amb un monòlit; com també a dues ciutats, el port bretó de Saint Malo, i a Alger, on els Barbarroja són vertaders herois. Seria bo que Mallorca aixecassin un monument a la memòria de Jaume Canals i Pere Fletxes. Feren molt més que personatges foscos com ara el general Valeriano Weyler, verdanc de gairebé vint mil cubans; Antoni Maura, responsable de la mort del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (és urgent llevar el seu nom de l’institut de Palma i posar el de la seva víctima i creador de l’escola moderna) i Joan March, en Verga, el negociant de les guerres. Es vera que aquest darrer, amb el famós father Serra —que té una estàtua espantosa a la plaça de Sant Francesc— foren els principals empresaris de tota la història de Mallorca. Ho feren de manera totalment punible.    

En resum, un poc de balanç vital...

«Ho he passat molt bé. Som una persona immensament afortunada, amb una vida molt intensa. Els corsaris m’han permès recórrer el món i he pogut fer reconeixements públics a dos compatriotes com Antoni Binimelis i Joan Mascaró. He tingut molta sort i això es reflecteix en la voluntat de fer ho extensiu».    

Un missatge als alumnes, als quals sempre dignifiques

«Crec que la UIB ha de tractar bé els alumnes. Són la base de tot. Una universitat sense alumnes és impensable. És encara més inimaginable que una Mallorca sense sol. Als joves estudiants, els que siguin més crítics, que facin que la Universitat sigui un fòrum de debat continu, una institució eminentment creativa; que no combreguin amb rodes de molí; que, si no els satisfà el que els fan, tenen molts de recursos per tirar endavant. Com a mínim, per exigir als professors que siguem capaços de fer el que hem de fer. Ens necessitam mútuament. No hi ha bons alumnes sense bons professors, i viceversa».

Fecha de publicación: 16/11/2021