La Càtedra Seu de Mallorca de la Universitat de les Illes Balears ha organitzat la primera mostra dedicada als plànols de la reforma d’ençà que s’exhibiren l’any 1855 a l’Exposició Universal de París. 

L’exposició sobre els plànols que dissenyà l'arquitecte madrileny Juan Bautista Peyronnet per a la restauració de la Catedral de Mallorca ja és oberta al públic al claustre de la Seu. La mostra temporal ha estat organitzada per la Càtedra Seu de Mallorca de la Universitat de les Illes Balears.

Amb el títol Els inicis de la restauració monumental a Espanya: els plànols de J. B. Peyronnet per a la Catedral de Mallorca (1854), l’exposició mostra els 10 dissenys que l’arquitecte Peyronnet va presentar al Ministeri de Gràcia i Justícia per intervenir a la Seu.

La mostra l’han inaugurat el dimecres, 9 d’octubre, el degà-president de la Catedral, Mn. Antoni Vera, i el director de la Càtedra Seu de Mallorca i professor d’Història de l’Art de la UIB, Andreu Villalonga, que n’ha estat el comissari.

Els plànols de la reforma

Vuit d’aquests plànols s’han publicat en diverses ocasions i, fins i tot, foren restaurats per l’Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals del Ministeri de Cultura entre 1987 i 1991. Arran d’aquesta intervenció, foren exhibits en una exposició organitzada per la Catedral i el Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears (1991), que es va complementar amb un cicle de conferències al Centre Cultural Sa Nostra.

Malauradament, els dos dissenys restants, que representaven la secció interior de la Catedral reformada i l’alçat del campanar, s’havien extraviat i, per tant, no havien pogut estudiar-se, no pogueren restaurar-se ni formar part de l’exposició. Bàsicament, l’opinió era que s’havien perdut irremeiablement.

No obstant això, l’Arxiu Capitular de Mallorca va localitzar els dos plànols en dates relativament recents i s’han pogut catalogar. En l’actualitat, estan pendents de restauració.

Exposició fruit de la recerca de la UIB

Aprofitant l’avinentesa del desenvolupament del projecte d’investigació «Estudio diagnóstico comparado para la conservación del patrimonio artístico religioso en las islas de Mallorca y Menorca», finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i executat per investigadors del Grup de Conservació del Patrimoni Artístic Religiós de la UIB, la Càtedra Seu de Mallorca ha organitzat aquesta exposició dels 10 plànols traçats per Peyronnet. És la primera vegada que el conjunt complet s’exhibeix des que es varen presentar a l’Exposició Universal de París el 1855.

Seguint les recomanacions de l’informe de restauració que va lliurar l’Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals, els dibuixos s’han digitalitzat i se n’han exposat fotografies en alta resolució per tal de no afectar la conservació d’uns béns patrimonials fràgils.

La Càtedra Seu de Mallorca ha finançat la restauració virtual dels dos plànols que ha recuperat l’Arxiu Capitular de la Catedral i que ha intervingut el conservador-restaurador de béns culturals Joan Gual Amengual.

Una resposta als problemes de la Seu

Sobre el rerefons històric i els antecedents del projecte, la Catedral de Mallorca havia anat arrossegant problemes estructurals greus des de finals d’època medieval, quan encara es trobava a mig construir. Al llarg del temps, la major part de les voltes de les naus varen haver de reparar-se; algunes, fins i tot, s’esbucaren i hagueren de reconstruir-se íntegrament. A més, la façana principal, erigida a partir de 1503, no disposava d’entitat suficient per contrarestar l’empenta dels arcs formers de la nau central, va provocar un desplom progressiu del frontis que, a mitjan segle XIX, arribà als 130 cm. 

La situació estructural de la Seu era límit, i encara va empitjorar la matinada del 15 de maig de 1851, quan hi va haver un terratrèmol greu, el de més intensitat que s’ha registrat mai a l’illa, que va enderrocar part d’una de les torres extremes de la façana.

El Capítol de canonges de la Catedral decidí que era imprescindible actuar i va encarregar a l’arquitecte Antoni Sureda el desmuntatge parcial de la façana. Aquesta iniciativa, però, es va trobar envoltada de polèmica a causa de la normativa aleshores vigent. Finalment, la Comissió Central de Monuments encarregà la tasca a Peyronnet, qui, aleshores, exercia de professor d’Estereotomia a l’Escola d’Arquitectura de Madrid.

Una reforma inacabada

La construcció de la nova façana era la tasca més urgent de la reforma i suposava una operació tan complexa que es va allargar fins al 1888. Peyronnet, que va morir el 1875, no la pogué veure acabada. Tot i que el seu disseny fou durament criticat dins el context local, s’ha imputat a la perícia tècnica de l’arquitecte madrileny que s’aconseguissin revertir els problemes estructurals de la fàbrica.

La segona fase de la intervenció, la reforma interior del temple, no es va arribar a executar tal com l’havia proposat Peyronnet, però no es va perdre del tot, ja que va servir de full de ruta al procés de restauració litúrgica i reforma interior que varen emprendre, a principis del segle XX, el bisbe Pere Joan Campins i l’arquitecte Antoni Gaudí.

Fecha de publicación: 09/10/2024